El paisatge de les urbanitzacions

Un dels principals reptes paisatgístics que existeixen a Catalunya és l’encaix de les urbanitzacions en el paisatge, en especial les que van proliferar a les dècades de 1970 i 1980. Aquests desenvolupaments urbanístics de baixa densitat no van seguir els models ordenats de ciutat jardí propis d’algunes urbanitzacions benestants de finals del segle XIX i principis del segle XX i han acabat esdevenint espais construïts caracteritzats per l’absència d’estructura urbana, deslligats físicament i social dels nuclis antics. La manca de planificació juntament amb un ràpid creixement va fer que aquests espais no es projectessin correctament els serveis més essencials, amb la trama viaria sorgida sovint de les necessitats dels seus habitants i sense cap mena de personalitat ni sensibilitat per la diversitat paisatgística del nostre país. Aquesta suma de factors ha acabat repercutint en el paisatge resultant, molt fragmentat i sense la mínima coherència pel que fa a la gran diversitat d’estils arquitectònics, colors i diferents materials emprats.

Aquest paisatge marcat per les urbanitzacions disperses construïdes fa unes dècades també el trobem a la plana de la Selva i especialment al municipi de Vidreres on es van ocupar una part dels espais forestals, que principalment es localitzen al massís de l’Ardenya-Cadiretes (muntanyes de Caulès). Així es construïren les urbanitzacions de La Goba, Terrafortuna, Aiguaviva i Puigventós.

Aquestes urbanitzacions són un bon exemple dels paradigmes dels processos urbanístics dels anys 70 i 80 que s’han comentat anteriorment, les quals es troben completament deslligades del casc antic, ja que la més propera, la Goba, se situa aproximadament a 2 quilòmetres del nucli de Vidreres i la més llunyana, Aiguaviva, a uns 7 quilòmetres. En aquests moments encara no estat del tot constituïdes i sovint trobem trams de carrers abandonats amb l’asfalt malmès i les parcel·les descuidades; no existeix cap coherència entre materials, colors, formes i alçades emprats en cadascuna de les edificacions; les seves trames urbanes sovint no segueixen cap estructura definida; sovint se situen en zones elevades per obtenir unes bones perspectives paisatgístiques, fet que al mateix temps provoca que es localitzin en zones d’alta exposició visual; i la seva construcció en alguns casos es va fer ho s’ha fet de manera il·legal sense cap mena de regulació per part de l’administració competent.

La proliferació d’aquestes urbanitzacions contrasta clarament amb el paisatge predominant de la Selva, caracteritzat principalment per una plana suaument ondulada estesa entre les muntanyes de les Gavarres, el massís de l’Ardenya i les Guilleries, on hi predomina un paisatge agroforestal caracteritzat per conreus de cereals, farratges i blat de moro, amb clapes de bosc d’alzines, suros, pins, plantacions de pollancres estructurades a les proximitats dels recs i rieres i un seguit de pobles més o menys compactes inserits en aquesta matriu.

Tal com es pot suposar, la presència d’aquestes urbanitzacions és fàcil que fragmenti aquest paisatge, per això actualment el principal repte és intentar integrar-les, donant coherència a les seves estructures internes i aconseguint fer-les més agradables pels seus habitants i per la resta de la població. Per aconseguir-ho es poden prendre en consideració molts aspectes, com per exemple:

· Els accessos, que sovint són molt descuidats, són la primera imatge de la urbanització i, de la mateixa manera que s’han de cuidar els accessos urbans a les poblacions, també és important adequar la seva entrada, evitant la proliferació d’elements dissonants com per exemple aglomeracions de cartells publicitaris.

· L’arbrat interior, tant dels espais públics com dels jardins privats i parcel·les no construïdes, és un dels aspectes que incideix més en la integració de les urbanitzacions amb el seu entorn.

· La creació d’espais públics ben dimensionats i integrats a l’interior de les urbanitzacions també pot facilitar la convivència entre els seus habitants, ajudant a forjar un teixit social i una identitat.

· Les tipologies constructives, els materials i colors dels habitatges i de les tanques i els límits de les perifèries de les urbanitzacions, també són factors molt importants per donar coherència al conjunt d’edificacions de cada urbanització i definir clarament el final de l’espai construït i l’inici de l’espai forestal.

· La integració i revalorització del patrimoni històric i natural, com els recs, rieres, cultius, restes arqueològiques, ruïnes de castells i esglésies, etc. que es troba a l’interior i a les proximitats de les urbanitzacions són elements que podrien contribuir a dotar d’identitat uns espais que sovint no tenen cap mena de contingut històric i simbòlic.

· El nom de les urbanitzacions també és important, l’elecció d’un nom relacionat amb elements del paisatge de la zona pot contribuir a l’arrelament d’aquests espais al territori.

· Amb l’objectiu de fer-les més permeables socialment, també s’hauria de considerar la senyalització dels senders de petit i gran recorregut que creuen les urbanitzacions i permetre el seu pas.

· Altres aspectes a tenir en compte són: el correcte asfaltatge dels carrers, la tipologia de l’enllumenat, una bona senyalització, el soterrament de línies elèctriques i la integració d’antenes de telecomunicacions i de construccions complementàries (casetes per transformadors, bústies de correu comunitàries, zones de recollida d’escombraries,...).

Tots aquests aspectes podrien afavorir una millor integració de les urbanitzacions que ja existeixen actualment, però el més important és assegurar que en els creixements urbanístics actuals, s’aposti per relligar les trames urbanes dels nuclis existents, evitant encara més la dispersió d’urbanitzacions pel territori, afavorint així uns paisatges harmònics que contribueixin a millorar la qualitat de vida dels ciutadans.

Autor de l’article Jordi Grau

Autor de les fotos Jordi Grau

Col·laborador Eduard Adrobau