dimecres, 24 de febrer de 2010

El projecte Miloca ha arribat a Vidreres.

Les miloques o més conegudes com a Òlibes i també Xibeques a casa nostra són aus rapinyares molt característiques. Es tracta d’una au relativament gran, d’uns 33-39cm de longitud i 90-95 cm d’envergadura (ala a ala). El pes ronda els 290-355 g i no existeix dimorfisme sexual (els mascles i les femelles fan aproximadament la mateixa mida).

Aquesta au de la família dels titònids, es distingeix molt fàcilment degut al seu plomatge de color blanc al pit i a les potes, amb plomes daurades al dors. Un altre tret molt distintiu és la seva cara, presenta un disc facial. El disc facial els serveix per captar millor les ones sonores (podríem dir que és similar a una antena parabòlica), a més tenen un orella més amunt que l’altre i això els permet calcular la distància en que es troba una presa pel so que aquesta emet. Una de les característiques dels rapinyaires nocturns és la visió, presenten uns ulls adaptats a la falta de llum, fent que puguin veure amb una absència important de llum, però la principal arma per a la detecció de les preses és el so. Aquests factors juntament amb un plomissol que tenen entre les plomes que actua de silenciador, fa que els batecs de les ales siguin gairebé imperceptibles, convertint-los en un dels caçadors nocturns més eficaços.

Les òlibes s’alimenten de petits rosegadors com: talpons, musaranyes, ratolins, però també cacen petits ocells i insectes i en menor quantitat també cacen algun amfibi o rèptil. Per caçar-los es guia per la seva bona oïda i quan detecta que la presa s’ha parat es llança sobre ella capturant-la amb les potents urpes de que disposa. Un cop els ha caçat s’empassa l’animal enter (excepte les aus que els arrenca el cap abans d’empassar-se-les). Al tenir una capacitat baixa per digerir els ossos, els han d’expulsar (ja que no poden circular per tot el tracte digestiu) regurgitant-los en forma d’egagròpiles (unes boles de plomes, pèl i ossos que conformen les preses un cop digerides). Aquestes egagròpiles tenen una mida gran entre 4-6X2-2,5 cm.



Un dels principals beneficis que porta aquest ocell és que actua directament sobre les plagues, menja uns 3 rosegadors diaris i entre 5 i 6 en època de cria, i incideix directament sobre la població de ratolins, musaranyes... A més té un territori de caça fixa d’un radi d’uns 5km, caça principalment en camps i en menor mesura en zones forestals. Al ser sedentàries i tenir un territori fixa amb les restes de la seva dieta (egagròpiles) podem saber de forma indirecte les diferents espècies de micromamífers i fer una estimació de com evolucionen aquestes poblacions . Per identificar els micromamifers ho fem a través de les mandíbules, i cranis que es troben dins l’egagròpila.



Durant els darrers anys, s'ha observat una important davallada de les poblacions d'òliba a Catalunya, una espècie protegida que afavoreix els pagesos pel fet de ser depredador de rosegadors. Típicament les poblacions d’òliba (Tyto alba) presenten cicles, de creixement o davallada, associats a les explosions demogràfiques de les seves preses, que són majoritàriament petits rosegadors. Tanmateix, s’ha confirmat una disminució en el nombre de localitats catalanes amb presència i reproducció d’aquesta espècie (dades actualitzades durant el 2002 per l’Institut Català d’Ornitologia). (anellament dels pollets)

El factor més determinant per a la presència de l’òliba en una comarca és l’abundància de terreny obert amb camps de conreu on poder caçar, i l’existència de forats en indrets tranquils on poder fer el niu. En situació naturals aquest animal feia niu a les cavitats que trobava als arbres vells, però degut a que els nostres entorns ja no hi ha boscos madurs (arbres centenaris) es va adaptar a conviure amb els homes, així és molt freqüent trobar-la en cases velles, ermites, coberts abandonats... Les causes de la davallada de les seves poblacions són la pèrdua de llocs de cria deguda a la disminució dels llocs tranquils de nidificació (restauració de campanars, golfes i masos, manca d’arbres madurs amb forats naturals...), propis del món rural tradicional. I també la pèrdua d’habitat per l’abandonament de la vida a pagès, que ha comportat una reducció de camps oberts (conreats) seguida d’una intensa reforestació natural amb gran creixement de masses boscoses contínues. Tot això ha comportat problemes a aquesta espècie, tant i tan lligada als habitats rurals oberts, fins al punt de desaparèixer de molts indrets.

Per evitar aquest retrocés diferents persones i entitats com els L’Associació d’Amics del Centre de Recuperació de Fauna Torreferrussa, varen engegar el projecte Miloca, que es tracta d’educar i ensenyar els beneficis de les òlibes, així com fomentar la creació de caixes niu perquè si estableixin.

A Vidreres sempre hi ha hagut presència d’òlives, les més properes que teníem vivien al pou d’aigua del costat de la nova biblioteca i a can Xiberta però degut a les obres de construcció de la bibilioteca i la consolidació de can xiberta la parella d’olives que i vivia van marxar. Veien que una de les últimes parelles d’òlibes que teníem localitzades al municipi marxaven varem posar en marxa el projecte miloca.

Varem construir dues caixes nius, especialment pensades per elles i les varem ubicar en unes golfes del cobert de Can Massa Súria, que per la seva ubicació, envoltat de camps de conreu i una mica de zona forestal semblava que era idoni per elles.

Però el fet va ser que aquella parella d’òlibes no si va establir. Va passar uns pocs mesos i es va observar que hi havia una òliba jove a prop de la masia i finalment es va establir en una caixa niu.

Durant el passat març es va poder observar els vols nupcials (vols acrobàtics que fan algunes aus en el moment de buscar parella) i es va establir una parella en aquesta caixa niu. Al cap d’uns mesos es van començar a sentir els petits, que per cert fan uns crits una mica esgarrifosos, crits aguts que en algunes situacions poden semblar d’humans, i és que algunes llegendes de cases encantades venen del fet que hi ha alguna òliba i que aquesta quan crida sembla un xiscle d’una dona. En aquest cas han prosperat dos pollets, que els varem anellar el passat agost i així si són capturats podrem saber les seves pautes de conducte com per exemple la dispersió pel territori.

Ara que els polls ja han abandonat el niu i han anat a buscar un nou territori podem dir que el projecte Miloca a Vidreres està essent tot un èxit i si algú vol tenir més informació o té interès a posar caixes niu podeu consultar a la web www.miloca.org

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada