dijous, 18 de febrer de 2010

LA FRAGMENTACIÓ DEL TERRITORI

Una de les característiques de la vida és el moviment, on cada espècie es desplaça segons unes pautes adquirides o segons la seva conducta intrínseca programada en el seu codi genètic per portar a terme el seu cicle vital (busca d’aliment, refugi, reproducció...).

Hi ha espècies que recorren grans distàncies en poc temps mentre que altres desplacen les seves poblacions d’una manera extremadament lenta. Per tant el fet que les diferents espècies puguin mantenir aquest desplaçament significa per tant preservar un procés ecològic indispensable pel bon funcionament dels l’ecosistemes.

La fragmentació consisteix en la divisió física de l’entorn, i es considera una de les principals amenaces que afecten a la diversitat biològica.

Els motius perquè es fragmenti un territori bàsicament són dos: els naturals i els antròpics. Pel que fa als motius naturals un exemple seria un riu que creua una plana dividint-la en dos espais. Un altre exemple podria ser una clariana en un bosc, és una discontinuïtat, que per una guineu o un ratolí no suposen un gran entrebanc però que per una petita eruga és una distància inassolible. En canvi, els motius antròpics que produeixen una fragmentació tenen unes característiques molt diferents, ja que aquests elements conformen unes barreres infranquejables (que la majoria d’animals no les poden travessar) i permanents que aïllen les diferents poblacions.

Les principals causes de la fragmentació són l’expansió urbanística (urbana i industrial), l’agricultura i la silvicultura intensiva, l’expansió d’infraestructures viaries i la contaminació. Dintre d’aquests processos els que produeixen un trauma en el medi més gran són les grans infraestructures lineals (carreteres i línies de tren), no és tant per la pèrdua d’hàbitat sinó per la ruptura que suposen per al funcionament del conjunt del territori.





Els principals efectes de la fragmentació són:

 La pèrdua hàbitat que comporta directament la disminució d’una àrea i com a conseqüència la reducció dels individus que habitant en aquest indret.
 L’augment de perímetre, que fa que augmentin les pertorvacions (contaminació, presència humana...) que alteren l’ecosistema.
 L’alteració de la disperció de llavors i polinització, ja que els animals (que són qui en general realitzen aquest procés) no poden passar les barreres físiques.
 L’efecte Illa, fa que les espècies no puguin desplaçar-se i apareixen problemes de consanguinitat, que poden acabar produint la desaparició d’una espècie.


La connectivitat

La connectivitat i la fragmentació són dos conceptes que van agafats de la mà, com s’ha dit anteriorment la fragmentació és la “barrera” que divideix en diferents parts un habitat i la connectivitat és la forma de permeabilitzar aquesta barrera.
La importància de la connectivitat és bàsica per al manteniment de l’ecosistema, ja que fa que les diferents espècies que si troben puguin continuar amb més o menys normalitat el seu cicle biològic.

Però quan parlem de connectivitat no només ens referim a mantenir una funcionalitat ecològica sinó que té altres funcions com la connectivitat paisatgística o la connectivitat social (pèrdua de camins veïnals). La connectivitat paisatgística fa que l’observador pugui percebre un paisatge com un tot i no com a diversos paisatges sense cap relació, mentre que la connectivitat social és aquella que manté les vies pecuàries, vies verdes, camins rals... fent que les persones que viuen en el territori pugin continuar realitzant les rutes tradicionals.




Les franges que connecten una àrea relativament gran amb una altre (no fa falta que estiguin protegides) reben el nom de connectors ecològics. Aquests connectors ecològics ens serveixen per posar en valor molts territoris (poden ser camps de conreu, rieres, boscos...) que esdevenen indispensable per a permeabilitzar la matriu territorial en el seu conjunt. En el cas de les Comarques Gironines els rius, rieres, rec i torrents són els principals responsables i a vegades únics connectors ecològics, sobretot a la zona del gran corredor d’infraestructures.



La fragmentació a Vidreres i entorns

Una mirada ràpida en el nostre territori observem que tenim el paisatge plagat d’infraestructures, carreteres, polígons, cascs urbans, urbanitzacions, línies elèctriques..., totes aquestes infraestructures suposen un trossejament del territori. En alguns llocs sobretot a les proximitats de nuclis habitats apareixen grans continus urbans degut a la gran expansió urbanística (tant urbana com industrial) on la fragmentació s’eleva a la màxima expressió.

A Vidreres no ens escapem d’aquesta fragmentació del territori, ara estem en un procés que ens esta canviant de manera rapidíssima el paisatge, i l’entorn. Aquests processos són principalment els desdoblaments de la C-35 i del pròxim desdoblament de la N-II. En el nostre municipi en aquests moment experimentem els tres tipus de fragmentació, ambiental, social i paisatgística.

El problema de la fragmentació en aquests moments continua essent la manca de planificació territorial d’àmbit municipal i supramunicipal que garanteixi uns corredors o espais lliures per preservar la connectivitat.


Mesures per corregir la fragmentació

Algunes mesures per corregir la fragmentació serien sensibilitzar i conscienciar els ajuntaments i administracions competents que en els seus àmbits competencials incorporin els principis de connectivitat en els PALS i Agendes 21 i planificar connectors ecològics. Analitzar l’efecte barrera de les carreters i en els punts problemàtics permeabilitzar aquests punts (passos de fauna per ex.).

En resum, el fet de planificar una determinada infraestructura vol dir que produeix una modificació substancial de tot l’entorn (tant ambiental com social) això implica que abans decidir executar una obra és necessari realitzar un estudi profund de l’entorn.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada